Rèquiem per un somni resulta ser una experiència molt física, que provoca una sensació de incomoditat notable, no només pels drames que els toca viure als protagonistes, sinó també per la manera com l’autor la mostra: d’una banda, sense estalviar la crueltat, sempre justificada, en les imatges; de l’altra, amb una utilització de tots els elements del llenguatge cinematogràfic inhabituals. La doble pantalla, la camera subjectiva, els primers plans, els muntatges ràpids i, molt especialment, el joc que donen la fotografia i la banda sonora dividida al igual que la pel•lícula en tres parts (estiu, tardor, hivern), ens mostren com el director a través de tots els elements possibles vol fer partícep a l’espectador de les sensacions que tenen els actors. El resultat és espectacular, igual que les drogues, et produeix com una mena d’addicció i rebutj a l’hora. Cada imatge es justifica en funció de la proposta gairebé interactiva que el director li fa a l’espectador. Es pot dir que la pel•lícula ens agafa pel coll des del principi i ja no ens deixa anar fins al final, moment en què intentarem racionalitzar com ha aconseguit l’autor provocar-nos aquesta sensació que ens acompanyà durant temps. S’ha de reconèixer que no tothom estarà disposat a passar per un final així.

El director, volia reflectir l’idea de l’abans i el després en les drogues. No l’interessava ni la parefernalia ni la cultura de la droga, ni tampoc l’aspecte dels “yonquies”, el que l’interessava era el fet de com pots prendre algú, ja sigui una droga o un altre tipus de substància i canviar el teu estat i passar d’estar en un lloc en el qual et sents incòmoda, et mires a tu mateix i et sents un miserable a sentir-te genial després de col•locar-te.
L’autor intenta mesclar estils: un dels actors diu termes com dinamita, típic dels setanta i al mateix temps d’u una roba totalment dels noranta. Mesclen estils estètics perquè varen pensar que el llenguatge del carrer, al igual que la roba, passa de moda i per tant, s’hi ho mescles tot amb la tecnologia moderna, amb els cotxes d’avui en dia, tot, pot aconseguir-se una atmòsfera atemporal, perquè aquesta pel•lícula tracte sobre l’addicció, sobre la lluita humana contra l’addicció i això és una història sense època, que es remunta al principi de la humanitat.
Aquesta pel•lícula ens vol fer veure que pots utilitzar qualsevol cosa per a col•locar-te, qualsevol cosa pot emplenar aquest buit.
Rèquiem per un somni tracta de la forma que la gent té de fugir de la realitat i quan fuges de la realitat crees un buit en el teu present, perquè no estàs allà, sinó buscant un futur inexistent i utilitzaràs qualsevol cosa per emplenar aquest buit, no importa si és el cafè, el tabac, la tele, la heroïna o si al final és l’esperança.
Utilitzem qualsevol cosa per tal d’emplenar aquest buit i quan l’alimentem, com el forat en el braç d’un dels protagonistes, creixerà i creixerà fins acabar devorant-te sense adonar- te’n conta.
Quan les addiccions comencen a agafar el comandament, les drogues deixen de fer efecte, es redueix el ritme i de cop tot és un fàstic.
Cada llum junt amb les ombres i els colors més o menys intensos també formen part de cadascuna de les situacions.
Com si fos una simfonia en tres moviments, la pel•lícula s’estructura en tres capítols (estiu, esperança, expectatives, tot va bé, es comença a consumir ocasionalment; tardor, comença el dolor, la caiguda, quan les drogues deixen de funcionar; i hivern, tots quatre personatges estan involucrats en un espiral i no poden sortir-ne, totes les il•lusions van desapareixent) que ens mostraran el descens de quatre personatges als inferns de l’addicció.
Però seria injust dir que aquesta és només una pel•lícula sobre l’addicció a les drogues, perquè parla de moltes més coses, de la soledat, de l’envelliment, de la nostàlgia pel passat, de la crueltat de la societat. Els tres joves d’aquesta història comencen a traficar amb droga per poder fer diners per obrir un negoci i es convertiran en heroinòmans. La dona protagonista, mare d’un dels joves, viu reclosa en el seu apartament engaxada als concursos televisius. La suposada oportunitat per participar en un d’ells farà que inicií una dieta per aprimar-se que l’enganxarà a les amfetamines.
Són quatre personatges que enlluernats pel reclam que els ofereix la societat de consum, s’hi enganxaran, perdran el passat i les ganes de viure.